Poques hores
dormines, molta matèria, moltes idees, poques hores per dur-les a terme, l’escriptori
ple de fulls, el powerpoint de l’ordinador, un fum de textos llegits –i per
llegir–, vídeos, imatges, nervis a flor de pell i moltes ganes d’innovar...Totes
aquestes coses i molts sentiments és el que em vaig trobar anit acabant d’ultimar
els detalls de la classe que hui havia de fer...
Aquest matí he
tingut el plaer de fer la meua primera classe com a professora de pràctiques a
les xicotetes bèsties festeres. Hui hem fet la classe sobre un dels grans
escriptors del nostre territori: Joan Fuster.
Diuen que els
nervis juguen males passades, hui puc afirmar que, almenys en el meu cas, no és
del tot cert. Sinó haguera sigut per aquests, potser m’haguera relaxat més i no
haguera eixit la classe així.
Al principi estava
molt nerviosa però, a poc a poc, he anat calmant-me i ha anat molt millor del
que esperava. El que més m’ha encuriosit ha sigut eixa necessitat d’obrir el
llibre i de copiar el powerpoint i de no fer cap apunt d’allò que no entenen,
ni tan sols preguntar-ho.
Pot ser el que més
els ha marcat a ells ha sigut quan els he dit que agafaren el mòbil i que
entraren al trivial que els havia preparat sobre Fuster. El primer què han fet
ha sigut mirar a la meua tutora de pràctiques de centre, com intentant
qüestionar: ens deixes? A hores d’ara, puc afirmar que els joves estudiants no
lligen, ni tan sols en els jocs. Que, a més a més, els ho has de donar tot molt
dirigit i que no coneixen la interdisciplinarietat,
tenen molts coneixements però no tenen clar que eixos coneixements que
tenen d’altres assignatures i de la vida poden usar-los.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada