La vida és una successió d'exàmens II.

Poques hores dormines, molta matèria, moltes idees, poques hores per dur-les a terme, l’escriptori ple de fulls, el powerpoint de l’ordinador, un fum de textos llegits –i per llegir–, vídeos, imatges, nervis a flor de pell i moltes ganes d’innovar...Totes aquestes coses i molts sentiments és el que em vaig trobar anit acabant d’ultimar els detalls de la classe que hui havia de fer...

Aquest matí he tingut el plaer de fer la meua primera classe com a professora de pràctiques a les xicotetes bèsties festeres. Hui hem fet la classe sobre un dels grans escriptors del nostre territori: Joan Fuster.

Diuen que els nervis juguen males passades, hui puc afirmar que, almenys en el meu cas, no és del tot cert. Sinó haguera sigut per aquests, potser m’haguera relaxat més i no haguera eixit la classe així.

Al principi estava molt nerviosa però, a poc a poc, he anat calmant-me i ha anat molt millor del que esperava. El que més m’ha encuriosit ha sigut eixa necessitat d’obrir el llibre i de copiar el powerpoint i de no fer cap apunt d’allò que no entenen, ni tan sols preguntar-ho.

Pot ser el que més els ha marcat a ells ha sigut quan els he dit que agafaren el mòbil i que entraren al trivial que els havia preparat sobre Fuster. El primer què han fet ha sigut mirar a la meua tutora de pràctiques de centre, com intentant qüestionar: ens deixes? A hores d’ara, puc afirmar que els joves estudiants no lligen, ni tan sols en els jocs. Que, a més a més, els ho has de donar tot molt dirigit i que no coneixen la interdisciplinarietat, tenen molts coneixements però no tenen clar que eixos coneixements que tenen d’altres assignatures i de la vida poden usar-los.