Tres són multitud

Els dimarts solen ser més tranquils i relaxats, però hui ens hem trobat una visita no esperada al centre. Un senyor entrajat de cap a peus, amb corbata roja, amb sabates de mudar... un aspecte poc vist a un centre de secundària... era el cap dels caps, el capdill.

El capdill ha arribat a la primera hora i ha tingut el plaer d’acompanyar durant tot el matí a l’ àngel de la guarda i a la seua sombra.

La primera hora ha estat un poc desconcertant per a les 35 bestioletes festeres que aterren a l’aula-matèria, aquestes s’han trobat a l’esperat l’àngel de la guarda + al capdill + l’ombra de l’àngel. el fet de veure una presència nova els ha fet comportar-se diferent, més atents, participatius i callats mentre s’explicava tot... Quan ha sonat el timbre el capdill se’ns ha arrimat i s’ha quedat parlant amb l’àngel de la guarda una bona estona, era l’hora del pati i després les petites bèsties tenien un control, per no perdre el temps, he arreglat l’aula per a quan arribaren poder anar seient i repartir els exàmens. Només sonar el timbre les primeres bestioletes han arribat contant xafardejos, ahir arribà un nou àngel de la guarda i estan a l’aguait de tot allò que fa.... Encara no havien entrat per la porta i ja estaven contant-me que havien parlat amb el nou àngel de la guarda, fins que han vist al capdill i s’han quedat sufocades i confoses sense saber què dir ni què fer... 

 

Canvis...

Hui és un dia important per a totes les dones i, sobretot, per a totes les dones treballadores.

Hui és el nostre dia, el IES s'ha vestit de color morat, el color dels canvis. Els canvis que la nostra societat necessita. Actualment, tot i que no ho aparente, encara ens trobem en una societat patriarcal i masclista, moltes feines i tasques continuen emmarcant-se sota l'oració “això és casa de xiques”. Hui al centre m'he adonat que encara queda molt per fer i per aconseguir amb els adolescents, ja que aquestes petites bèsties són les persones que ens substituiran en un futur. Aquestes personetes seran les que s'encarregaran de totes les feines que nosaltres ens deixem i ara és el moment d'inculcar-los i ensenyar-los els valors. I com deixa Auxili “i tu, sols tu, faras vibrar els cinc continents”

 https://www.youtube.com/watch?v=YDafHsyyTNk

Esgotament, motivació i dubtes

Diuen que els dilluns són el pitjor dia de la setmana. Després de molts dillunsos al ies hui puc dir que sent que un dilluns ha pogut en mi. Estic abatida, esgotada, cansadíssima, desanimada, frustrada...
Després d'un cap de setmana ben intens les meues piles estan esgotades. Potser aquests sentiments provenen perquè queda ja res de pràctiques i, per consegüent, de Màster.
Ara comence a notar que comença el moment de l'sprint final i amb això els últims treballs, les últimes SD i UD del Màster, la realització, la entrega i la defensa del TFM...  En aquest moment em sent com si haguès de pujar al cim d'una muntanya sense haver fer res d'exercici per arribar-hi.
El tema de les pràctiques i el fet d'anar a classe em relaxa i em fa deshinibir-me de tota la resta de feina del Màster i això, en el fons, està bé i és el que està motivant-me. És a dir, el fet d'anar al centre em fa veure què és el que vull aconseguir, quina és la meua meta i quin és el meu desig. Les xicotetes bèsties i les bèsties festeres fan que estiga gaudint al màxim de l'experiència docent.
Arran d'aquestes pràctiques he començat a preguntar-me si m'agradaria més estar amb els més menuts o amb els més majors... personalment, em considere una persona molt "xiquera" amb moltes ganes de fer arribar els meus coneixements als demés. Els més arrimats a mi moltíssimes vegades m'han dit "eres més xiqueta que ells" "mira que t'agrada fer cosetes per a que juguen i aprenguen", "mira que tens paciència en els nanos..." i tot un fum d'oracions relacionades amb el tema...

Espere poder arribar-hi al cim com ho vaig aconseguir ahir...

La vida és una successió d'exàmens II.

Poques hores dormines, molta matèria, moltes idees, poques hores per dur-les a terme, l’escriptori ple de fulls, el powerpoint de l’ordinador, un fum de textos llegits –i per llegir–, vídeos, imatges, nervis a flor de pell i moltes ganes d’innovar...Totes aquestes coses i molts sentiments és el que em vaig trobar anit acabant d’ultimar els detalls de la classe que hui havia de fer...

Aquest matí he tingut el plaer de fer la meua primera classe com a professora de pràctiques a les xicotetes bèsties festeres. Hui hem fet la classe sobre un dels grans escriptors del nostre territori: Joan Fuster.

Diuen que els nervis juguen males passades, hui puc afirmar que, almenys en el meu cas, no és del tot cert. Sinó haguera sigut per aquests, potser m’haguera relaxat més i no haguera eixit la classe així.

Al principi estava molt nerviosa però, a poc a poc, he anat calmant-me i ha anat molt millor del que esperava. El que més m’ha encuriosit ha sigut eixa necessitat d’obrir el llibre i de copiar el powerpoint i de no fer cap apunt d’allò que no entenen, ni tan sols preguntar-ho.

Pot ser el que més els ha marcat a ells ha sigut quan els he dit que agafaren el mòbil i que entraren al trivial que els havia preparat sobre Fuster. El primer què han fet ha sigut mirar a la meua tutora de pràctiques de centre, com intentant qüestionar: ens deixes? A hores d’ara, puc afirmar que els joves estudiants no lligen, ni tan sols en els jocs. Que, a més a més, els ho has de donar tot molt dirigit i que no coneixen la interdisciplinarietat, tenen molts coneixements però no tenen clar que eixos coneixements que tenen d’altres assignatures i de la vida poden usar-los.

Canvi de plans

7a.m., sona el despertador, desdejune, una dutxa i cap al ies… comença la rutina, penses; ja es dijous, hui estaran revolicats, pensant en què faran demà, alguns ja m’avançaren que volien anar al cinema a veure "las 50 sombras", però eixes subordinades han d'acabar-se...  

Arribe, 7;55 am, veig un autobús que no és dels habituals... l'altra professora de valencià em diu: 

-hui anem de ruta literària... au cap amunt..." 

El meu primer pensament ha estat: "menos mal que dus el cap enganxat al cos..." El dilluns em comentaren que hui feien una eixida a Xàtiva. L'anada en autobús ha estat molt tranquila, tohom anava mig dormint encara (com jo...), la primera parada ha sigut a un dels jardins de la capital de la costera. Comencem la ruta amb dos guies que anaven explicant-nos una mica d'història i l'arquitectura de la ciutat i, aprofitant l'eixida, també hem visitat un munt d'edificis històrics que hi ha al municipi.

Les xicotetes bèsties només feien que mirar-me i preguntar-me què perquè havien d'escoltar allò... la cosa ha canviat quan hem entrat a la cripta de l'església de sant Pere i al castell.  Sembla que el "morbo" per les coses de morts i dels castells els entusiasma i els crea il·lusió per visitar-ho. 

El que més m'ha sorprés es quan alguna d'aquestes bestietes m'ha dit;- jo no sabia que estava açò ací... 

Aquesta afirmació m'ha fet plantejar-me la següent qüestió: perquè ens interessem i visitem totes aquelles coses que ens resulten ben lluny però no aquelles que tenim al costat de casa?

Tothom ha anat (o pensa anar-hi alguna vegada en la seua vida) a la alhambra, a veure los amantes de teruel, a los jardines del generalísimo i a veure la platja de las catedrales, l'església de Santiago, ha pujat no sé quina serra d'allà ves-a-saber-on, en canvi açò que esta al costat de casa no a anar a visitar-ho mai i, fins i tot, no coneixen algunes de les coses que tenen al poble veí...

La vida és una successió d'exàmens

Ahir, per circumstàncies diverses, vaig haver d’anar a tirar una maneta al bar on he estat treballant molt de temps. Allí em vaig adonar que moltes vegades les persones no atenem a allò que ens diuen. Vaig veure a totes aquelles personetes que han estat hui a classe i no hi havia cap que no intentara treure’m informació sobre la prova que han realitzat hui... en l’última classe que tingueren, la professora els digué què els anava a preguntar i que els ho anava a enviar al correu. Però aquestes personetes, al ser quasi l’última hora, estaven ja pensant en el cap de setmana i, pot ser, en l’examen què tenien el dia següent.

Açò m’ha fet recordar que una vegada una de les persones que m’ha criat em digué: “reina, no se t’oblide mai, la vida és una successió d’exàmens”. Durant l’examen, he estat reflexionant que tot el que fem durant la nostra vida està avaluat d’una manera o d’una altra. A l’institut i a la carrera amb els exàmens que ens feien gairebé mensualment i també tot allò que realitza estudiant a l’aula. Però no només s’avalua allò que ocorre entre les 4 parets, sinó tot el que fem fora d’aquestes també és avaluat de manera inconscient. Jo pensava que una vegada acabaves amb el institut o amb la carrera deixaves d’emplenar fulls amb coneixements sobre un tema... Però la realitat és ben diferent, sí que és cert que he deixat d’escriure fulls i fulls, però no han deixat d’avaluar-me. Vull dir, al llarg de la nostra vida, tot allò que fem també és avaluat, bé pels nostres companys de feina, per els nostres superiors o per la mateixa família.

Constantment estem realitzant exàmens a la Universitat o l’escola de la vida. Tot allò que ens ocorre és com una mena d’avaluació per a aprendre, per a avançar i créixer com a persona. D’una forma o d’una altra, la vida ens posa contínuament exàmens que hem de superar per a poder aconseguir alguna cosa.