Docent o apuntador?

«El teatre és tan infinitament fascinant,
perquè és molt accidental, tant com la vida»

A.   Miller

Hui és quan m’he adonat que el fet de ser professor i/o ser apuntador (sí, aquella persona que s’amaga al coverol per a salvar a l’actor quan aquest no s’enrecorda) no són tant diferents... els professors semblen aquelles persones que s’amaguen allà dins per ensenyar els seus coneixements als seus actors. L’única diferència és que el professor no s’amaga i alguns dels actors no prenen notes que els serviran...

Açò que he esmentat m’ha fet reflexionar sobre els humans i el teatre. Personalment, veig que la vida és com una obra de teatre en tots els gèneres que poden haver-hi. Hi ha dies en què la nostra vida és una tragèdia, altres on és una comèdia i altres, la majoria, és un drama. Durant aquests dies he vist que tots els gèneres que acabe de comentar es veuen engrandits durant l’adolescència perquè tot allò que els ocorre als estudiants ho extrapolen d’una manera exagerada on la realitat i la ficció no semblen tan diferents.

Els amics de les arts - Apunto Shakespeare ♪ ♫ 

El pas del temps

A hores d'ara, algunes de les preguntes que hem feia anit estan respostes. Aquell institut sembla la llum d’entre les tenebres... alguns ja sabran perquè ve aquesta metàfora. L’institut segueix exactament igual que quan estudiava allà, les aules segueixen sent blanques i grises i les goteres del gimnàs encara no estan arreglades... les aules de plàstica i tecnologia ara estan repletes de treballs que han fet els estudiants. Bé, també mentisc un poc si dic que no ha canviat res, ara molts dels treballs que els estudiants realitzen són penjats i exposats als corredors i al hall de l’institut.

Deixant de banda aquestes qüestions tècniques diré que m’he sentit molt integrada a les classes que he assistit. És cert que els estudiants de 3r d’ESO i els de 2n de BAT són molt diferents. Els de 3r d’ESO estaven més pendents de qui era jo, a què anava, què feia jo allà i volien saber tot de mi... i els de 2n de BAT estaven totalment ofuscats per les proves d’accés a la Universitat. Es sentien agobiats perquè pensen que no tindran temps per a realitzar els exàmens, que en tenen molts junts, perquè no saben si podran entrar a la carrera que volen... Totes aquestes inquietuds m’han fet reflexionar quan jo estava en la seua pell. Espere que aquestes personetes puguen entrar i estudiar allò que desitgen com ho vaig fer jo.

Com no, també he vist a molts dels professors que em van anar instruint durant tots els anys que vaig estar allà. Tots ells han coincidit en les mateixes afirmacions:  “què major t’has fet!”, “què ràpid passa el temps!”, “quants anys fa què no estàs ací!?” Això m’ha fet reflexionar que dins d’un institut mai passa el temps. No és que no passe físicament, perquè el rellotge corre igual, però sempre passen les mateixes franges d’edat i sembla que el temps es quede parat. Passa tot un riu d’estudiants pel centre, però el professor sempre es queda allà i aquest últim no s’adona que els anys passen...

Compte enrere d’un somni

Comencen els nervis de la nit abans d’anar a classe, com quan érem menuts. Queden poques hores per tornar a les aules. Fa uns huit anys que vaig deixar aquell institut, tot i que no els estudis. El fet de tornar als meus inicis fa que em pregunte, què haurà canviat? Estarà tot igual? Hauran canviat el color de les aules aquelles grises i blanques?, seguiran aquelles goteres del gimnàs? Haurà canviat l’aula de plàstica i de tecnologia? Però més que totes aquestes preguntes banals, el meu cap està més pendent de com seran aquelles 80 personetes que coneixeré demà. Totes aquelles personetes amb hormones revolucionades i amb ganes d’anar sempre a contracorrent,  aquelles que estan preocupades per entrar a la Universitat...

Demà comence una nova aventura, una etapa totalment diferent a la que he viscut fins ara. Ara ja no seré l’alumna de... ara, per a totes aquelles persones que me van a veure, seré la profe de pràctiques... Sí, eixa paraula que fa molt de temps que desitjava sentir. Sempre he somiat en ser docent, i sembla que això s’ha “mig-acomplert”.  Ara és el moment de posar en pràctica tot allò que hem aprés durant tot aquest temps i, com no, també comencen les meues inquietuds i tot un fum de condicionals: si serè bona, si tot allò que he aprés podré aplicar-ho, si podré enfrontar-me a una aula pleneta d’adolescents, si podré arribar a totes aquelles personetes que ens veuen com un guia o com una espècie de Miss Peregrine...