A hores d'ara, algunes de les preguntes
que hem feia anit estan respostes. Aquell institut sembla la llum d’entre les
tenebres... alguns ja sabran perquè ve aquesta metàfora. L’institut segueix
exactament igual que quan estudiava allà, les aules segueixen sent blanques i
grises i les goteres del gimnàs encara no estan arreglades... les aules de
plàstica i tecnologia ara estan repletes de treballs que han fet els estudiants.
Bé, també mentisc un poc si dic que no ha canviat res, ara molts dels treballs
que els estudiants realitzen són penjats i exposats als corredors i al hall de l’institut.
Deixant de banda aquestes qüestions
tècniques diré que m’he sentit molt integrada a les classes que he assistit. És
cert que els estudiants de 3r d’ESO i els de 2n de BAT són molt diferents. Els
de 3r d’ESO estaven més pendents de qui era jo, a què anava, què feia jo allà i
volien saber tot de mi... i els de 2n de BAT estaven totalment ofuscats per les
proves d’accés a la Universitat. Es sentien agobiats perquè pensen que no tindran
temps per a realitzar els exàmens, que en tenen molts junts, perquè no saben si
podran entrar a la carrera que volen... Totes aquestes inquietuds m’han fet
reflexionar quan jo estava en la seua pell. Espere que aquestes personetes
puguen entrar i estudiar allò que desitgen com ho vaig fer jo.
Com no, també he vist a molts dels
professors que em van anar instruint durant tots els anys que vaig estar allà.
Tots ells han coincidit en les mateixes afirmacions: “què major t’has fet!”, “què ràpid passa el
temps!”, “quants anys fa què no estàs ací!?” Això m’ha fet reflexionar que dins
d’un institut mai passa el temps. No és que no passe físicament, perquè el
rellotge corre igual, però sempre passen les mateixes franges d’edat i sembla
que el temps es quede parat. Passa tot un riu d’estudiants pel centre, però el
professor sempre es queda allà i aquest últim no s’adona que els anys passen...
Bona entrada.
ResponElimina