La vida és una successió d'exàmens II.

Poques hores dormines, molta matèria, moltes idees, poques hores per dur-les a terme, l’escriptori ple de fulls, el powerpoint de l’ordinador, un fum de textos llegits –i per llegir–, vídeos, imatges, nervis a flor de pell i moltes ganes d’innovar...Totes aquestes coses i molts sentiments és el que em vaig trobar anit acabant d’ultimar els detalls de la classe que hui havia de fer...

Aquest matí he tingut el plaer de fer la meua primera classe com a professora de pràctiques a les xicotetes bèsties festeres. Hui hem fet la classe sobre un dels grans escriptors del nostre territori: Joan Fuster.

Diuen que els nervis juguen males passades, hui puc afirmar que, almenys en el meu cas, no és del tot cert. Sinó haguera sigut per aquests, potser m’haguera relaxat més i no haguera eixit la classe així.

Al principi estava molt nerviosa però, a poc a poc, he anat calmant-me i ha anat molt millor del que esperava. El que més m’ha encuriosit ha sigut eixa necessitat d’obrir el llibre i de copiar el powerpoint i de no fer cap apunt d’allò que no entenen, ni tan sols preguntar-ho.

Pot ser el que més els ha marcat a ells ha sigut quan els he dit que agafaren el mòbil i que entraren al trivial que els havia preparat sobre Fuster. El primer què han fet ha sigut mirar a la meua tutora de pràctiques de centre, com intentant qüestionar: ens deixes? A hores d’ara, puc afirmar que els joves estudiants no lligen, ni tan sols en els jocs. Que, a més a més, els ho has de donar tot molt dirigit i que no coneixen la interdisciplinarietat, tenen molts coneixements però no tenen clar que eixos coneixements que tenen d’altres assignatures i de la vida poden usar-los.

Canvi de plans

7a.m., sona el despertador, desdejune, una dutxa i cap al ies… comença la rutina, penses; ja es dijous, hui estaran revolicats, pensant en què faran demà, alguns ja m’avançaren que volien anar al cinema a veure "las 50 sombras", però eixes subordinades han d'acabar-se...  

Arribe, 7;55 am, veig un autobús que no és dels habituals... l'altra professora de valencià em diu: 

-hui anem de ruta literària... au cap amunt..." 

El meu primer pensament ha estat: "menos mal que dus el cap enganxat al cos..." El dilluns em comentaren que hui feien una eixida a Xàtiva. L'anada en autobús ha estat molt tranquila, tohom anava mig dormint encara (com jo...), la primera parada ha sigut a un dels jardins de la capital de la costera. Comencem la ruta amb dos guies que anaven explicant-nos una mica d'història i l'arquitectura de la ciutat i, aprofitant l'eixida, també hem visitat un munt d'edificis històrics que hi ha al municipi.

Les xicotetes bèsties només feien que mirar-me i preguntar-me què perquè havien d'escoltar allò... la cosa ha canviat quan hem entrat a la cripta de l'església de sant Pere i al castell.  Sembla que el "morbo" per les coses de morts i dels castells els entusiasma i els crea il·lusió per visitar-ho. 

El que més m'ha sorprés es quan alguna d'aquestes bestietes m'ha dit;- jo no sabia que estava açò ací... 

Aquesta afirmació m'ha fet plantejar-me la següent qüestió: perquè ens interessem i visitem totes aquelles coses que ens resulten ben lluny però no aquelles que tenim al costat de casa?

Tothom ha anat (o pensa anar-hi alguna vegada en la seua vida) a la alhambra, a veure los amantes de teruel, a los jardines del generalísimo i a veure la platja de las catedrales, l'església de Santiago, ha pujat no sé quina serra d'allà ves-a-saber-on, en canvi açò que esta al costat de casa no a anar a visitar-ho mai i, fins i tot, no coneixen algunes de les coses que tenen al poble veí...

La vida és una successió d'exàmens

Ahir, per circumstàncies diverses, vaig haver d’anar a tirar una maneta al bar on he estat treballant molt de temps. Allí em vaig adonar que moltes vegades les persones no atenem a allò que ens diuen. Vaig veure a totes aquelles personetes que han estat hui a classe i no hi havia cap que no intentara treure’m informació sobre la prova que han realitzat hui... en l’última classe que tingueren, la professora els digué què els anava a preguntar i que els ho anava a enviar al correu. Però aquestes personetes, al ser quasi l’última hora, estaven ja pensant en el cap de setmana i, pot ser, en l’examen què tenien el dia següent.

Açò m’ha fet recordar que una vegada una de les persones que m’ha criat em digué: “reina, no se t’oblide mai, la vida és una successió d’exàmens”. Durant l’examen, he estat reflexionant que tot el que fem durant la nostra vida està avaluat d’una manera o d’una altra. A l’institut i a la carrera amb els exàmens que ens feien gairebé mensualment i també tot allò que realitza estudiant a l’aula. Però no només s’avalua allò que ocorre entre les 4 parets, sinó tot el que fem fora d’aquestes també és avaluat de manera inconscient. Jo pensava que una vegada acabaves amb el institut o amb la carrera deixaves d’emplenar fulls amb coneixements sobre un tema... Però la realitat és ben diferent, sí que és cert que he deixat d’escriure fulls i fulls, però no han deixat d’avaluar-me. Vull dir, al llarg de la nostra vida, tot allò que fem també és avaluat, bé pels nostres companys de feina, per els nostres superiors o per la mateixa família.

Constantment estem realitzant exàmens a la Universitat o l’escola de la vida. Tot allò que ens ocorre és com una mena d’avaluació per a aprendre, per a avançar i créixer com a persona. D’una forma o d’una altra, la vida ens posa contínuament exàmens que hem de superar per a poder aconseguir alguna cosa. 

La comoditat humana

Les xicotetes bèsties encara estan aterrant després d’un cap de setmana festiu. Encara no s’han adonat que queden escassament 3 mesos per fer la PAU i que aquest any és un any molt intens i complet. A partir d’ara seran els protagonistes de tots els actes festius que se celebraran al municipi. 

Encara no són conscients que ara és el moment de fer tota la feina i deixar-ho tot enllestit i apunt per a aquella setmana repleta d’exàmens que decidiran el seu futur. No entenen que en aquests moments han de començar a distribuir el temps i a organitzar-se i treballar tots els dies per poder dur endavant el curs i poder acomplir els seus somnis. Que més endavant ja tindran temps per a gaudir al màxim de l’estiu, dels amics i de tot allò que més els agrada.

Aquests adolescents semi-adults senten la curiositat per veure què passarà quan acabe el curs, però encara viuen al dia, no pensen més enllà del demà i la selectivitat, la Universitat i l’estiu encara se’ls queda molt lluny. El que més m’encurioseix d’aquesta situació és que veuen molt més a prop el ser els protagonistes l’última setmana del mes més calorós de l’any que no aquella setmana fatídica que patiran al mes de juny. 

Pot ser tot açò que estic comentant estiga condicionat perquè els humans som molt còmodes. Sempre intentem fer el mínim possible i aconseguir el màxim.