Compte enrere d’un somni

Comencen els nervis de la nit abans d’anar a classe, com quan érem menuts. Queden poques hores per tornar a les aules. Fa uns huit anys que vaig deixar aquell institut, tot i que no els estudis. El fet de tornar als meus inicis fa que em pregunte, què haurà canviat? Estarà tot igual? Hauran canviat el color de les aules aquelles grises i blanques?, seguiran aquelles goteres del gimnàs? Haurà canviat l’aula de plàstica i de tecnologia? Però més que totes aquestes preguntes banals, el meu cap està més pendent de com seran aquelles 80 personetes que coneixeré demà. Totes aquelles personetes amb hormones revolucionades i amb ganes d’anar sempre a contracorrent,  aquelles que estan preocupades per entrar a la Universitat...

Demà comence una nova aventura, una etapa totalment diferent a la que he viscut fins ara. Ara ja no seré l’alumna de... ara, per a totes aquelles persones que me van a veure, seré la profe de pràctiques... Sí, eixa paraula que fa molt de temps que desitjava sentir. Sempre he somiat en ser docent, i sembla que això s’ha “mig-acomplert”.  Ara és el moment de posar en pràctica tot allò que hem aprés durant tot aquest temps i, com no, també comencen les meues inquietuds i tot un fum de condicionals: si serè bona, si tot allò que he aprés podré aplicar-ho, si podré enfrontar-me a una aula pleneta d’adolescents, si podré arribar a totes aquelles personetes que ens veuen com un guia o com una espècie de Miss Peregrine...